PLANA
La clau d’un arrelament en la vida creix vora l’ofici, no pas vora la seguretat. Sembla una estupidesa quan hi penso, però, els anys, m’ho confirmen. Aquesta sensació tan joiosa només la sento vora l’entusiasme artístic del pintor Manel Plana. D’ordinari,l’aquarel·lista del carrer de les Aixetes, és home eixut, terriblement discret. Sincerament només perd l’oremus davant d’un quadro. Ho he comprovat al llarg de la nostra amistat en incomptables ocasions. Llavors es transforma i explica incansablement colors i propostes del col·lega. Al seu costat aprenc pintura del país i aventures on el seny és anècdota. Ell divaga sobre el món a través del llenç i jo faig el mateix entre versos que m’enquimeren. Però, d’ençà que la ceguesa imposa altres rutes, el pintor continua filant oralment davant meu com si la vista no fos un obstacle irreductible. L’últim esclat del seu compromís amb mi és l’antològica sobre Mir que fan aquestes darreres setmanes a Barna. Amb tot no les tenia totes perquè han vingut Roser Serra i Mercè Solé, María José Ania i Mònica Zurich. Patia per la timidesa tan elaborada de l’aquarel·lista de Sant Feliu de Llobregat. Però no falla, li poseu una proposta artística solvent, que no hi ha res a fer amb la seva extraordinària curiositat. Tot i així, la pintura per als invidents, ara per ara, és un plat dur de rosegar. Però conec la capacitat d’acoloriment i matisació del meu amic, davant d’una tela quan l’interessa. Llavors la seva paraula, lluny dels conceptes acadèmics i vora l’ofici que adora,il·lumina prodigiosament la nostra comprensió. Roser Serra, la tresorera de l’Associació Catalana per a la integració del Cec, és una deficient visual que pateix horrors davant la proposta pictòrica. No va badar boca en tota la tarda davant la incontenible vèrbola de Manel Plana. Tinc la impressió que l’entusiasme fila vora l’ofici. Manel Plana practica tots els gèneres pictòrics, per bé que excel·leix sobretot en l’aquarel·la. Fins i tot estudia música, senzillament perquè el jazz el trastorna. Als vespres,no perd ocasió de jugar amb el piano amb peces d’Òscar Peterson. Les incursions en un altre ofici li donen una autenticitat en el propi que atrapa. Qui viu a cavall de dos o més oficis, sembla una persona molt més feta, infinitament més construïda. Plana observa que Mir és un pintor de gustos que connecten amb el públic que va tractar. En tots els quadres que repassem, no deixa de recordar-me la presència de les taronges o la seducció del seu color. Sap com enlluernar els burgesos del seu món amb aquestes tonalitats tan atractives. La vitalitat, gairebé orquestral en la composició del color, no para mai d’explicar-me-la de mil maneres. En canvi, El verd dels Mir demanen enciclopèdies per a matisar-lo i fer-te’l teu. Però en Plana repassa la tradició d’aquest color en diversos estils i, pel cap baix, recorda els meus coneixements per tal de temptejar en nous recursos sobre la pròpia percepció. El verd és un color massa personal, només cal recordar genis de l’ofici, però els verds de Mir, filtrat per la incontinència d’en Plana,és un fenomen únic d’exquisida brillantor. Havent vist el verd d’uns quants clàssics del gènere pictòric,com els verds glaucs i metal·litzats de l’estany del Parc Nadal vora les hores del capvespre, absurdament desaparegut, m’hi apropo lentament a l’art d’aquest excepcional artista. Sense aquesta estreta i cordial relació, el matís no s’endinsa en la meva memòria. Certament, l’atzar fa que la sinuositat de les
nostres rutes, es creuin al llarg dels nostres afanys artesans, més que no pas artístics. Tant és així que els nostres compromisos estètics s’acosten en inquietuds, no pas en trajectòries ni resultats. Vull dir que l’art, lluny de fer barreres, trafica i discrimina sempre connexions. En canvi, l’art per a Manel Plana, sempre té un punt de partida exclusivament artesanal. Jo també hi participo d’aquesta inclinació, quan discutim sobre actualitats plàstiques. En efecte, qualsevol proposta artística no deixa d’ésser un producte de consum i, amb tot si no té cap trajectòria,amb prou feines, és una proposta. D’ençà que l’estudi el té a Monistrol i la seva residència habitual és a Olesa, no sovintegen les nostres trobades. Amb tot la pròxima expo, la prepara a Navarcles. A poc que pugui, m’hi escapo. Al capdavall, no veuré els seus últims quadros però els sentiré quan s’engegui. Naturalment, reconec que aquest privilegi arriba a poques persones.
